Enrere
Enrere
No hi ha religió sense objectes. Solem pensar que l’espiritualitat no necessita la matèria, però l’observació de la realitat ho desmenteix: avui com ahir, molts objectes fan de mitjancers entre allò quotidià i allò diví. Aquesta idea de mediació, ben viva en les teories de la comunicació modernes, en realitat ha estat elaborada durant segles pel pensament religiós.
L’edat mitjana europea no en va pas ser una excepció. Malgrat el fonament platònic que oposava matèria i esperit, el cristianisme va reivindicar ben aviat la matèria com a lloc possible de la manifestació divina. La cristiandat medieval, sobretot en els darrers segles, ho va fer, a més, parant atenció a les propietats dels materials mateix.
Aquesta exposició, concebuda conjuntament pel MEV, Museu d’Art Medieval, el Museu de Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i el Museu d’Art de Girona, té com a objectiu explicar diferents aspectes d’aquest fenomen en el context de la Catalunya medieval. De les relíquies a les escultures, de les imatges pintades als objectes de metall, del pergamí al cristall, diversos instruments ens mostraran els camins materials de l’ànima per elevar-se des dels sentits cap a la transcendència.
22 de novembre 2025 – 8 de febrer 2026
MEV, Museu d’Art Medieval
MEV, Museu d’Art Medieval
Museu de Lleida
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Museu d’Art de Girona
Els sentits són les portes primordials per on el món exterior accedeix a l’interior de la persona, també en termes espirituals. Avui ens deixem fascinar pels espectacles multimèdia, però potser oblidem que a les societats premodernes també existien les experiències multisensorials. La litúrgia medieval apel·lava als cinc sentits de manera simultània, tant per construir una representació simbòlica del cel com per motivar la predisposició dels fidels a participar-hi.
Catalunya, cap al 1400
Ferro forjat
MEV 2298
Aragó, segles XIV-XV
Ferro forjat i burinat
Procedent de Montsó (Osca)
MEV 4990
Catalunya o Llemotges, segle XVI
Coure amb esmalts pintats
MEV 17165
A més de la forma dels objectes i de la iconografia de què podien ser suport, la matèria mateixa amb què eren fets i les seves propietats també van ser objecte d’especulació de l’art medieval, més enllà de la simple idea de riquesa o de luxe. A vegades, el material i les imatges interactuaven i es reforçaven mútuament; en altres casos, la lluïssor de l’or, la transparència del vidre o la blancor de l’alabastre transmetien missatges de manera més eficaç que les imatges o les paraules.
Vic, darrer quart del segle XIV
Pergamí miniat, fusta, argent repussat, cisellat i esmaltat
Procedent de la catedral de Vic
MEV 2189
Catalunya, segle XI
Alabastre
Procedent de Sant Pere del Grau (Lluçanès)
MEV 3964
En la teologia cristiana, és nuclear la idea d’encarnació: Crist es fa home en la carn, que esdevé així mitjà de la presència de Déu. Aquest concepte té moltes conseqüències, des de la idea de presència real en l’Eucaristia fins al costum occidental d’esculpir imatges com a complement del culte, passant per tot allò que té a veure amb el cos: les relíquies com a restes corporals, l’animació de cossos inanimats o la gestualitat.
Llemotges (?), mitjan segle XIII
Coure (?) parcialment daurat, gravat i amb caboixons de pedreria
MEV 9736
L’art litúrgic de l’edat mitjana tenia com a objectiu principal fer visible l’invisible, no tan sols en forma de «retrats» de Déu, de la Mare de Déu i dels sants, sinó a manera d’obertures per on es podia percebre una realitat sobrenatural. La representació de la figura humana a partir de diferents convencions formals, l’evocació d’episodis amb una força capaç de transportar-hi l’espectador o la delimitació dels espais on Déu es feia present eren mecanismes corrents en les obres d’art sacre en dues o en tres dimensions.
Antoni Marquès (documentat entre el 1493 i el 1507)
Catalunya, entre el 1506 i el 1507
Pintura al tremp sobre fusta, daurat
Procedent del retaule de la Trinitat de la Seu de Manresa (Bages)
MEV 10743
Especialment a la baixa edat mitjana, l’adhesió a diferents pràctiques de pietat es va fer palesa en els ambients privats. En àmbits domèstics, sobretot benestants, van aparèixer objectes que reproduïen en miniatura o evocaven els escenaris litúrgics. A més, diferents objectes portàtils (imatges, caixetes, penjolls, records de pelegrinatge) o, fins i tot, determinats elements de la decoració domèstica feien present tothora la dimensió espiritual i devocional en la vida quotidiana.
Mestre del Rosselló
Catalunya Nord (?), cap al 1400
Fusta tallada i policromada
MEV 569
Catalunya, cap al 1400
Ivori entallat, amb restes de policromia i daurat
MEV 3087
Alguns objectes procedents de terres llunyanes acabaven vinculats a usos religiosos o esdevenien especialment adequats per a vehicular l’espiritualitat. Un vidre o un metall rars podien ser donats per un noble a una església per tal de ser usats en el culte o, simplement, integrats al seu tresor de mirabilia. També podien evocar un lloc significatiu per la seva procedència, forma o matèria constitutiva. Sense poder-hi aplicar el sentit modern d’interculturalitat ni, encara menys, el de convivència religiosa, aquest tipus de peces van transitar d’una cultura a una altra i, per tant, van ser una mena de punt de trobada entre mons espirituals llunyans.
Còrdova, cap a l’any 1000
Vidre i cera
Procedent de Sant Pere de Casserres (Osona)
MEV 2286