Quina moda seguien els soldats de l’edat mitjana?

L’art medieval és ple de soldats: a peu, a cavall, amb equip lleuger o feixugament armats. Què ens expliquen aquestes imatges sobre el seu temps?

En la societat estamental, la classe nobiliària justificava els seus privilegis amb uns ideals de noblesa lligats al valor militar. La imatge ‒literària i visual‒ de l’home armat i, especialment, del cavaller, es va convertir en un dels símbols del món feudal, amb una aurèola de fascinació que ha perdurat fins avui. N’és una entre moltes proves el llenguatge de l’heràldica, que a partir dels senyals que decoraven els escuts es va convertir, a partir del segle XII, en tot un ric i complex sistema de representació i diferenciació social. En bona part per això, a l’edat mitjana (com en altres èpoques de la història de la humanitat) hi va haver un interès més o menys generalitzat per la tecnologia bèl·lica, així com també per la moda militar, que incidia ràpidament en el desenvolupament de la moda civil.

Les obres d’art religiós medieval sovint contenien imatges relatives a esdeveniments molt anteriors en el temps (com per exemple els fets de la vida de Crist o dels apòstols, esdevinguts al segle I), però els seus codis d’expressió visuals eren, gairebé sempre, els de l’època dels pintors i dels qui encarregaven les obres. En un món mental desproveït de la moderna idea de la història i del pas del temps, per representar un rei o un soldat, ni que fos de mil anys enrere, calia fer servir les imatges quotidianes. Per això aquestes obres d’art reflecteixen prou fidelment les innovacions en tecnologia i moda militars en les figures de soldats i cavallers; si de cas, per representar un personatge antic, es podia vestir la figura amb la panòplia o armament d’una o dues generacions anteriors, que tothom recordaria com a cosa arcaica. L’art cristià els ho posava fàcil: la presència abundant de figures militars era requerida, o almenys molt fàcil de justificar, en les escenes de passions i martiris de Crist i dels sants, que al capdavall es presentaven com a càstigs públics inflingits sota l’autoritat armada de Roma o d’altres potències paganes; però també a través de les figures dels sants militars, prou abundants en el santoral cristià. Sense anar més lluny, en un Calvari hi cabien les imatges tant d’un soldat ras a peu, que es jugava als daus la túnica de Crist, com la d’un centurió o oficial a cavall; i sants tan populars com Sebastià o Maurici incloïen en les seves llegendes la dedicació a l’ofici de les armes.

Al frontal de Puigbò (MEV 9), per exemple, hi podem veure sant Martí, bisbe del segle IV que, segons la tradició, havia estat soldat de jove; la seva coneguda llegenda explica com, anant de camí, es va partir la capa militar amb un pobre que passava fred. El pintor del frontal el va representar vestit com un cavaller d’inicis del segle XII, segurament tal com l’hauríem d’imaginar no pas en batalla sinó en el decurs d’un viatge: amb sabates, mitges, una mena de túnica llarga, una espasa a la cintura, una llança amb banderola i un escut en forma d’ametlla, però sense l’ausberg de malles i l’elm que s’hauria posat per al combat.

Molt més abundants són els soldats en les representacions del segle XIV. Al retaule de Bernat Saulet (MEV 576), l’escena del prendiment de Crist a l’hort de les Oliveres abunda en figures de soldats d’infanteria armats amb llances, espases, maces, destrals i falçs de guerra o partisanes, protegits amb escuts de perfil ogival i vestits amb ausbergs de cota de malles, posat damunt una túnica que evitava el fregament del metall contra el cos i a vegades cobert per un perpunt de roba curt, segurament més decoratiu ‒per exemple, amb heràldica pintada o brodada‒ que no pas protector. La mateixa mena de militars i d’escuts es retroba, per exemple, als peus del sepulcre buit en l’escena de la Resurrecció.

El tors també es podia protegir amb cuirasses clavetejades o brigandines, a vegades fetes de làmines que permetien una certa articulació i moviment, com es pot veure al Calvari de Balenyà (MEV 49).

Al cap, els guerrers hi solen dur capmalls o caputxes de cota de malla i, al damunt, capells de ferro d’ala ampla, elms semiesfèrics (cervelleres) o bé cascs més punxeguts, tècnicament anomenats bacinets, a vegades proveïts de caretes que es podien abaixar (el que popularment en diríem visera), tal com es veu a la predel·la del retaule de Rubió (MEV 849).

Al segle XV es va generalitzar l’armadura de plaques o arnès blanc, sovint complementada encara amb porcions de cota de malla i associat sovint a una estètica de la figura humana que aprimava la cintura i deixava el pit abombat, com veiem en el sant Miquel d’una predel·la de Lluís Borrassà (MEV 10734).

Aquesta mena de protecció també podia ser encara combinada amb discs per a les articulacions, anomenats vairescuts, i túniques heràldiques per dur al damunt, anomenades sobresenyals, com es veu al sant Hipòlit de Pere Oller (MEV 775).

Les imatges victorioses de l’arcàngel Miquel, com la del retaule de Sant Miquel de Cervera, o les equivalents de sant Jordi, són les que més s’esplaien en l’aspecte brillant i prestigiós d’aquests tipus d’armadura, la qual, contra el que sovint es creu, no pesava tant com per impedir que els cavallers es moguessin i lluitessin amb agilitat. Les recreacions històriques de combats medievals ho demostren!

MEV, museu d’art medieval

Museu d’art medieval

MEV

MENÚ

Recorreguts

Quina moda seguien els soldats de l’edat mitjana?

"A l'edat mitjana hi va haver un interès més o menys generalitzat per la tecnologia bèl·lica, així com també per la moda militar"

Retorn al passat

Glossari

Zoom a l’obra

Al descobert

El meu MEV

Obres mestres

MEV Grups