Si esteu al Museu utilitzeu aquest menú per consultar obres, o seguir recorreguts que hagueu creat

Comprar entrades
Pujar

Què se’n feia, de l’art, quan passava de moda?

Enrere

Capítol 2

Sèrie: Al descobert

"Ateses les vicissituds que han patit aquesta mena d'objectes, sovint el fet que s'hagin conservat va ser fruit de l'atzar"

A Catalunya es conserva una quantitat important de taules pintades medievals: moltes de gòtiques, igual que en altres països europeus i museus d’arreu del món, però especialment una vuitantena de romàniques, que són més de la meitat d’aquesta mena que es conserven en tot el planeta. Només al MEV, d’aquestes darreres n’hi ha una vintena. És clar que n’hi devia haver moltes més de les que s’han conservat. Les causes de la desaparició de tantes i tantes taules pintades medievals són conegudes a grans trets: canvis a l’albir de les modes artístiques, però també destruccions intencionades o fortuïtes en ocasió de guerres o d’accidents diversos. A tot això cal sumar-hi el fet que la valoració d’aquests objectes com a obres d’art medieval és un fenomen que no va començar a esdevenir-se abans de finals del segle XIX, moment en què van fundar-se els primers museus d’art antic pròpiament dits (com el MEV, que ho va ser el 1889 i va obrir les portes el 1891). De fet, doncs, el miracle és que unes quantes taules pintades hagin pogut arribar més o menys intactes fins als nostres dies, i que ho hagin fet a Catalunya amb més abundància que en altres països.

 

Ateses les vicissituds que han patit aquesta mena d’objectes, sovint el fet que s’hagin conservat va ser fruit de l’atzar. O més aviat, en alguns casos, de la seva valoració no com a peces artístiques, sinó com a simples panells de fusta destinats als usos més variats, generalment menys il·lustres que el de servir com a decoració de l’altar, però que els van proporcionar una segona etapa de vida útil i potser els van salvar de la destrucció total. A la col·lecció del MEV hi ha algunes taules que permeten explicar-ho molt bé.

En alguns casos arribem a aquesta conclusió per via de la lògica. És el cas, probablement, del cèlebre Baldaquí de Ribes (MEV 3884), una de les pintures sobre taula més antigues del romànic català (del segon quart del segle XII) i probablement la més interessant des d’un punt de vista tècnic. La taula conservada és, visiblement, un fragment d’un plafó més gran que feia de sostre a un baldaquí, precisament el testimoni de més grans dimensions d’una tipologia, la del baldaquí-plafó, gairebé exclusiva del patrimoni medieval català. Per què n’hem conservat només aquest tros, que correspon aproximadament al quadrant superior esquerre de la peça? Les seves dimensions, 80,5 x 157 cm, fan pensar en un porticó o una portella: aquesta és l’explicació que oferia Miquel S. Gros per justificar la conservació de només aquest fragment. Com que, més enllà de vincular la pintura al taller de Ripoll per criteris estilístics, tècnics i intel·lectuals, no podem saber-ne la procedència precisa (l’atribució a la vall de Ribes no té, en realitat, cap fonament), aquesta hipòtesi, tot i que és ben plausible, no pot ser acreditada.

En altres ocasions, en canvi, comptem amb el testimoni de les persones que van localitzar els objectes. Les taules del retaule de Sant Joan de Fàbregues (MEV 3045, 3073 i 3074), obra pintada per Joan Gascó vers 1503 i un dels principals exponents del seu estil primerenc, van ser recuperades pel canonge Ramon Corbella durant una de les visites pastorals en què va acompanyar el bisbe Morgades i van ingressar al MEV en els primers anys de la seva existència. Els biògrafs del canonge Corbella recullen les circumstàncies a voltes ben curioses en què aquestes peces antigues van ser localitzades: en el cas d’aquestes taules, sabem que almenys una va ser trobada per Corbella mentre devia furgar tots els racons de l’església i de la casa rectoral d’aquella petita localitat del Cabrerès, a la recerca de tresors ocults. La pintura la va trobar de caps per avall, servint de post per a sostenir un paller; no costa gaire imaginar-se el canonge entrant al cobert, alçant la mirada i veient la pintura antiga, amb un espurneig de sorpresa als ulls.

El cas més sorprenent de tots entre els documentats, no obstant, és sens dubte el del frontal d’altar de Lluçà (MEV 4). Juntament amb els dos laterals que se li associen (MEV 10 i 11), constitueix un dels escassos conjunts romànics de decoració perimetral de l’altar amb panells de fusta pintada conservats a tot el món. Obra del mestre o cercle de Lluçà al segon quart del segle XIII, l’altar d’aquesta petita canònica del Lluçanès és un dels millors exponents de l’anomenat art del 1200, la darrera etapa de la pintura romànica que acusa una renovada recepció dels corrents de l’art bizantí; a més de pel seu estil i tècnica, l’obra és singular per la seva iconografia, amb tries molt elaborades (com al lateral amb Maria envoltada dels set dons de l’Esperit Sant) i també molt innovadores (com a l’altre lateral amb la Coronació de la Verge, primera documentació d’aquest tema a Catalunya). El frontal, amb escenes més corrents del cicle de la Nativitat, és també singular per trobar-se partit verticalment en dues meitats: el tall secciona completament la figura de Maria amb el Nen, els rostres dels quals van haver de ser restituïts en una restauració de mitjan segle XX. L’explicació d’aquest fraccionament, que evidentment no té a veure amb la disposició original de l’obra, ens la proporciona Josep Gudiol en un text publicat el 1926, però que es fa ressò de la troballa de les taules en algun moment dels anys 1880. L’antic frontal de Lluçà, en desús probablement des d’època barroca, havia estat serrat en dues meitats iguals que van ser reutilitzades… com a batents de la porta d’una cort de porcs. Realment, que algunes d’aquestes obres hagin arribat en bones condicions fins als nostres dies es pot qualificar, com dèiem abans, d’autèntic miracle!

 

Més històries